Si depèn del PP, Vox i una part important del PSOE, al independentisme català, ni pa ni aigua, traduït cap amnistia ni res que si assembli. Molt menys un Referèndum d’autodeterminació.
Els independentistes mai donarem suport per investir al Feijóo. Els motius són coneguts i no tots tenen a veure amb Vox. Fer-ho amb el Sánchez te alguna petita possibilitat. Nul·la, si ens atenem al que proposa Junts i Junts mante la posició.
Les urnes, que al Estat espanyol, només són legals si les posa el mateix Estat i les controla, poden tenir l’efecte que és desitgi si és te prou clar perquè han de servir.
Servia, com Estat provinent de la desintegració de Iugoslàvia, era la “propietària” de Kosovo, regió patidora del conflicte social i bèl·lic dels Balcans.
El Parlament de Kosovo, com representació autònoma legal de Servia, el 17 de febrer del 2008, de forma solemne i legitima, al seu Parlament i de forma UNILATERAL, declara la independència i és constitueix un nou Estat anomenat República de Kosovo.
L’Assemblea General de Nacions Unides, reunida a petició de Servia el 8 d’octubre del 2008 per invalidar la DUI, perden, i amb els vots a favor de la DUI, 77, 6 en contra i 74 abstencions, queda aprovat amb tota la legitimitat democràtica, que Kosovo i la seva declaració unilateral, te tots els ets i uts necessaris per obtenir el màxim reconeixement dels Estats i de les organitzacions internacionals.
Cap Estat dels que van reconèixer la independència declarada de forma unilateral ho va fer abans que el Parlament de Kosovo ho fes. Cert que ho fessin immediatament, però no abans, els EEUU, Anglaterra i França, va impedir que Servia prengués actuacions esbojarrades i desproporcionades.
Avui Servia i Kosovo tenen signat un acord bilateral que pressuposa un principi de reconeixement, que sumat el que te Kosovo amb la UE, podem considerar que la DUI de Kosovo és un fet i precedent, legal, democràtic i irreversible.
Catalunya, creiem, va voler emmirallar-se amb Kosovo i desprès de tenir la certesa que amb Espanya i el Estat mai pactarem un Referèndum d’autodeterminació, com si van fer els anglesos amb els escocesos, o els canadencs amb el quebequesos, la Declaració Unilateral d’Independència, era l’única forma legitima per declarar-la.
Els fets passats són historia i com a tal s’han d’acceptar. Ara be si l’objectiu continua sen el mateix, tard o d’hora haurem d’explicar com i quan.
Podem insistir, amb pactar un Referèndum d’Autodeterminació amb l’Estat espanyol. NO i qui digui el contrari menteix. Podem com “comunitat autònoma” decidir com volem la Catalunya del futur, NO i qui digui el contrari menteix.
És obvi que només si som un Estat, en forma de República clar, podrem decidir com hem de construir la Catalunya que vulguin els catalans. També és obvi que l’única via que tenim els catalans és la via unilateral i qui digui el contrari menteix.
Les certeses absolutes amb la dialèctica política no existeixen. Però hem d’admetre que tothom, els partits també tenen tot el dret legítim per modificar, canviar i renunciar els seus propòsits i objectius.
No cal explicar tots els fets i discursos per situar a ER com un partit que ha renunciat a la DUI, i que amb una autonomia amb més recursos i competències en tenen prou, i fins d’aquí uns 50 anys per tornar a parlar d’una hipotètica independència de Catalunya.
Constatar que des de el franquisme, tots el Presidents de la Generalitat de “dretes”, han sofert repressió és un fet indiscutible. Jordi Pujol, Artur Mas, Quim Torra i Carles Puigdemont, els patidors i de “dretes”. Els que no, Maragall, Montilla i Aragonès, d’esquerres.
També un fet que qui millor representa i lidera la lluita pels drets dels catalans i per la independència, son els exiliats amb el suport inqüestionable de Junts.
Un cop situats, creiem que és hora de posar els punts sobre les is. És hora de que tinguem el lideratge organitzat que digui per on hem de transitar, l’estratègia ha seguir i l’objectiu.
Si continuem acceptant la legalitat autonomista, en pocs anys i donat que l’Estat espanyol ho controla tot, haurem perdut el que no han guanyat amb tres segles.
No cal inventar, cal ser fidels, convençuts i sobre tot saber que tenim la força d’un poble, de moment, al costat.
No podem esperar l’alineació dels astres que mai serà. No podem esperar que per fi tots els partits entenguin que necessitem la unitat.
No podem esperar que Espanya i el seu Estat tinguin un nou crac econòmic per ressorgir de les seves cendres.
No podem esperar que la resta de pobles de la Península ens facin costat per ser lliures.
No podem esperar cap reconeixement internacional, si abans els catalans no hem fet la feina.
No podrem construir cap futur si abans no tenim la República catalana en marxa.
Junts, com el seu nom indica, hauria de ser la màxima referència per la unitat, però ja és hora que tothom sàpiga qui vol la independència i qui no. Amb qui podem comptar i amb qui no.
Avui o dema, però sense més dilacions, els catalans mereixem saber el full de ruta final per ser lliures, i saber-ho abans de les properes eleccions també. I saber si hem d'esperar perquè no tenim prou forces.
RSS Feed
