|
AutorBoi Fusté i Carbonell Arxius
March 2024
Ara, com fa tres segles
"Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria". Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714). UN PENSAMENT, UNA FLOR
Les tombes flamejants
"Fou una pàtria. Va morir tan bella. que mai ningú no la gosà enterrar: damunt de cada tomba un raig d'estrella sota de cada estrella un català. Tan a la vora del mar dormia aquella son tan dolça de la mort, que les sirenes dia i nit sentia com li anaven desvellant el cor. Un dia es féu una claror d'albada i del fons de la tomba més glaçada fremi una veu novella el cant dels cants: -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra, oh Pàtria de les tombes flamejants." Ventura Gassol Cançó futura
Guerra la guerra, fem-nos soldats: serà la terra pels catalans. Gent de Castella, deixeu-nos pas! Feu-vos enrera la host vilana. La mar és nostra! La branca ufana quan l’estol passa. La malvestat s’és feta eixorca si som triomfants: serà la terra pels catalans. Duem estrella i penó barrat, guerra la guerra! L’ardit es bat per una engruna dolça de pau: si perd l’engruna vol llibertat. Serà la terra pels catalans. Gent castellana, l’allau no us val! Joan Salvat-Papasseit Poema escrit el desembre de 1921 amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda Ampla és Castella Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa. El braç és las i no el mena cervell; la gola és seca i la set no li passa. Terra dels Terços petjadors de lleis que imposaven amb sang llur llei estranya ampla és Castella, sepulcre de reis, malavirança a la Marca d’Espanya. Sota els pollancs l’ombra encara es marceix del mal que ha fet amb la seva tonada; sorolls de focs i esperons, i l’escreix amb que els cavalls soterraven l’estada. Ampla és Castella, el seu ressò un gemec, té la sordesa de massa escoltar-se. La veu dels íbers és ronca d’ofec i ella no els sent: només vol rebolcar-se. Joan Salvat-Papasseit Bonaventura Carles Aribau
LA PÀTRIA Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia dels núvols e del cel de lluny vos distingia per lo repòs etern, per lo color més blau. Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau com guarda vigilant cobert de boira e neu guaites per un forat la tomba del Jueu, e, al mig del mar immens la mallorquina nau. Jo ton superbe front coneixia llavors com conèixer pogués lo front de mos parents, coneixia també lo so de tos torrents com la veu de ma mare, o de mon fill los plors. Mes arrencat després per fats perseguidors, ja no conec ni sent com en millors vegades; així d’arbre migrat a terres apartades son gust perden los fruits e son perfum les flors. Què val que m’haja tret una enganyosa sort a veure de més prop les torres de Castella, si el cant del trobador no sent la mia orella ni desperta en mon pit un generós record? En va a mon dolç país en ales jo em transport e veig del Llobregat la platja serpentina, que, fora de cantar en llengua llemosina no em queda més plaer, no tinc altre conhort. Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis que ompliren l’univers de llurs costums e lleis, la llengua d’aquells forts que acataren los reis, defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis per estranya regió l’accent nadiu, no plora; que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora, ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis. En llemosí sonà lo meu primer vagit quan del mugró matern la dolça llet bevia. En llemosí al Senyor pregava cada dia e càntics llemosins somiava cada nit. Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent; e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten mes raons del centre de mon pit. Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat que puga d’home en cor gravar la mà del cel, oh llengua a mos sentits més dolça que la mel que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat cessarà de cantar de mon patró la glòria e passe per ta veu son nom e sa memòria als propis, als estranys, a la posteritat. Diputats de Catalunya,
els de l'antic General, porteu en les cerimònies damunt del pit un senyal. Amb orgull patri ho declaren els vells documents i escrits on relluu la frase sòbria: "duien lo senyal en pits". En la vostra digna toga es destaca una gran creu; quan el poble se n'adona no se sent remor ni veu. Senyal vermell de Sant Jordi, el senyal del Principat; en temps de pau o de guerra, símbol de la llibertat. En les hores de revolta -el llevant contra el ponent- aquest senyal guspireja com un estel resplandent. Si les quatre flames roges parquen lènsenya reial, la creu de Sant Jordi mostra el poder del General. Creu de llegenda i de glòria, creu viva dels combatents, és feta de la sang densa que raja dels pits valents. President de Catalunya, el del novell General, com a lloc del teu suplici t'han triat un lloc ben alt. No has volgut calçat que et privi de tocar el sagrat terrer; no has volgut als ulls cap bena que et privi de veure'l bé. Al castell de les tragèdies et dreces a peus descalç; petges la terrai la guaites entre clarors matinals. L'oreig una veu et porta des de la plana de Vic, ressò profund de la història, la veu d'un màrtir antic: -No et mataren per traïdor, ni tampoc per ser cap lladre; et maten perquè com jo, has volgut lliure la Pàtria... -Trèmul, l'oficial mana fer foc. Oh, màxim dolor! -Per Catalunya!- tu crides amb veu sense tremolor. La descàrrega, impía, el teu cos ha foradat; les parpelles, piadoses, sobre els teus ulls s'han tancat. Per les ferides obertes la noble sang ha sortit. Sobre el cor, el tret de gràcia roba i carn ha envermellit. President, quan tu mories, dueies el senyal al pit! Antoni Rovira i Virgili |