L’existència d’uns valors amb macula de principis democràtics, i des de les primeres revolucions socials, han servit per obtenir les regles mínimes de joc socials i pacífiques.
Tothom sap que l’escriptura és el valor més antic per explicar, conèixer i fer historia. Com sempre i depenen dels contextos, la veracitat dels escrits poden ser tant relatius com verídics. I des de els Hitites i Egipcis, l’escriptura només servia per construir relats.
Malgrat tot, convindrem que l’escriptura documentada va obrir la senda dels valors mercantils i dels seus compliments. Ho sabem, perquè alguns encara ho hem tastat. Pels nostres avis, una encaixada de mans valia tot l’or i ningú gosava trencar aquest pacte. Era la coherència estimada, practicada i executada i ni calien testimonis ni documents, era la seva paraula que ho valia tot.
Més tard l’escriptura va servir per dir i deixar clar quin era el poder que es tenia. Fet que sempre estava contrastat amb els efectius de força que se’n disposava per defensar-ho. Sen deia coherència. Per cert, ningú, fins el segle XX, feia relat del que no tenia.
La coherència no és un principi, és una forma de viure i sense, el catàleg de principis desapareix. Si s’és coherent i has dit que tens principis, la coherència impedeix saltar-te’ls.
Mentir, enganyar, incomplir, i trair és tot el contrari d’una coherència que fa que els valors republicans, llibertat, igualtat i fraternitat tinguin sentin.
Potser la cultura anglo saxona, amb tot allò que es refereix a la defensa dels valors democràtics, la seva ètica i coherència, és avui a anys llum del que avui és practica al Estat espanyol i també a Catalunya.
Si fóssim a Anglaterra, faria estona que l’Aragonés hauria dimitit i segurament mai més és dedicaria a la Política, i no perquè tingui una sentencia ho estigui en portes de tenir-la, sinó perquè esta mentin al poble català i perquè s’ha passat per l’engonal al Parlament de Catalunya que és on resideix la voluntat popular.
Ja sabem que en política l’art del possibilisme, poder i gestió, sempre justifica l’acció més enrevessada. Els defensors del 155, no poden ser adversaris, són els nostres enemics amb la pretensió d’anorrear-nos com a poble. I la reflexió a fer-nos és; amb els enemics que negocies, que pactes. Sembla que els pobles que volien i s’han independitzat, el que van negociar, no va ser governar junts ni compartir gestió. Es van independitzar i punt.
Potser el paper quebequès i escocès , que avui encara volen la independència practicant la via del acord democràtic pactat amb el “botxí”, de moment és paper mullat.
Potser els lideratges d’avui, allunyats dels principis i coherència, no saben, ho si, que la desafecció política mai és gratuïta, tant mateix com la defensa de les llibertats i drets. Guanyar-s’ho costa lluites i sacrificis, perdre-ho, una mentida.
Carles Puigdemont, el President legítim de Catalunya, malgrat els errors del 2017, de moment ens està mostrant un nivell de coherència extraordinari, i si manté la coherència amb el que resta de negociació per la investidura de Sánchez, creiem que anem a noves eleccions.
El PSOE mai admetrà que Catalunya és un objecte polític, una Nació, que l’Amnistia reconeix que l’1 d’octubre va ser legal i que tindrem un mediador internacional.
Som dels convençuts, que si Puigdemont, Junts, mantenen la posició, les properes eleccions, Junts pot arrasar dins del mon independentista i el que és el millor, Junts podria tornar ha ser determinant per investir al espanyol de torn. ER segur que no, i no serà perquè no s’esmercin, sinó perquè han mostrat que els valors, principis i coherència, per ells, són conceptes que no valen res.
RSS Feed
