Al marge del que diuen les enquestes, interessadament o no, el que tothom té clar és que Junts pel Si i el conglomerat de partits, organitzacions i gent variada que hi donen suport són i estan, ens atrevim a dir, compromesos amb la independència. També els de les CUP.
Són però els podemites, ex comunistes, ecologistes verdulers, okupes variats i progres de cap de setmana els més estranys. Són els de la nova política. Diuen. Cosa que per cert algú, i algun dia, ens haurà d’explicar el bagatge i la bona nova entre vella i nova política. Són els que permanentment habiten al purgatori. Ni al cel ni al infern. Són els nous navegants al no res. De fet la seva Ítaca és la de sempre, més Espanya.
Gracies a la memòria de peix i un nivell cultural de vergonya, els components d’aquest entramat, és permeten dir avui blanc, dema gris i passat demà negre.
La Colau pot dir que és contraria al nepotisme i després practicar-lo sense cap vergonya. També pot dir que farà una consulta per formar part del AMI i després fer-se l’orni. Pot fins i tot anar a la reunió que va convocar el President Puigdemont per treballar pel referèndum i no dir obertament si el vol o no i el que és pitjor, ometre quin serà el seu vot.
El Fachin no és mereix cap comentari. Ell solet és retrata i amb la seva croada contra els convergents, ara PDeCAT, atiant odis al mateix nivell que el PP i Ciutadans ni a prou.
Del Franco Rabell, empresari fallit i esquerranós de darrera fornada i home que vol donar lliçons, res hem d’esperar. És el típic personatge que serveix per una fornada i que passarà a la Historia sense pena ni gloria.
Dels perillosos, ideològicament parlant, i capaç de bastir un discurs digne del Lerroux, en tenim “el Coscu”. Ex secretari general de CCOO a Catalunya, ex professor d’ESADE, si on és formen els empresaris, i diputat permanent. En Coscu amb família funcionarial, de les que mai han patit cap recessió. Les que feien i desfeien amb els socialistes i amics dels homes que com Carrillo i Samaranch van executar la gran transició, és un dels artífex de la mort del PSUC i ICV i el ressorgiment del que sigui per guanyar quota de poder. El seu anàlisis és marxista. Les seves conclusions capitalistes. Mai revolucionaries.
Finalment tenim “la gran troballa”, Xavier Domènech. Professor d’Història al la UAB. Activista en hores lectives i descobert per encapçalar l’alternativa per descavalcar l’independentisme. En Domènech, és de la recula pijo progre moderna, el més perillós. Cara d’àngel i una mala llet que només sura quan del que és tracta és d’acabar amb el procés.
Hores d’ara ningú sap on és políticament en Domènech. Potser és d’esquerres, però molts asseguren que viu com un de dretes. L’INEM mai ha estat present a la seva vida. Ningú sap si és un nacionalista espanyol. Gaire be segur que català tampoc. Potser el seu internacionalisme el fa ser galàctic.
El que és segur és que no és independentista i el terme demòcrata com a la mili “se le supone”. En Domènech juga una cursa contra rellotge. Si és convoca el referèndum, que és convocarà, haurà indefectiblement d’explicar la seva posició i la del seu partit, quan el tingui. Domènech sap que si defensa el NO, que és el que defensa Pablo Iglesias, automàticament és situa amb el PP, Ciutadans i el PSOE. El front unionista defensant el mateix que han defensat els borbons durant més de tres segles i Franco quedaria establert i sense fissures. Seria el front nacionalista espanyol. El que defensa una llengua, la castellana i una sola nació Espanya. Serien sense embuts la nova esquerra espanyolista a Catalunya.
Dir avui que treballen per un referèndum pactat, i demanar al mateix temps eleccions, ens mostra amb total claredat que els Domènech de torn mai han volgut resoldre els problemes de la gent. Volen poder. Poder per condicionar les seves respectives vides. Poder que vindria d’un Estat neofranquista que no vol canviar i que promociona indefectiblement als seus adlàters.
Que ho sàpiga tothom. La recula de dirigents del conglomerat podemita, colauita, verdulers i comunistes regenerats, no volen cap referèndum, ni pactat ni unilateral. Són els que volen que Catalunya i els catalans siguin Espanya per sempre més.
No cal perdre més el temps. Si hem d’eixamplar, que sigui a base d’eixamplar la democràcia, d’explicar el perquè de tot plegat. Als professionals de la política espanyols només els guia la defensa de la seva nació.
Són els que no renunciaran als privilegis del poder. Són els que volen guanyar l’Estat. Són els que faran impossible una Unió Europea justa i progressista, com faran impossible, si poden, que els catalans decidim quin ha de ser el nostre futur. Són els que sempre han volgut i treballat per un poder centralista controlat per una casta funcionarial, són en definitiva, i ara, els nostres principals enemics. Denunciar-los, desemmascarar-los i descavalcar-los don són, ara hauria de ser una de les nostres prioritats.
RSS Feed
