L’esquerra tradicional, però amb interessos institucionals, clamen com la dreta espanyola, que primer hem de sortir del forat. L’atur, donar feina i resoldre la qüestió econòmica han de ser les prioritats. Les qüestions democràtiques per desprès, ens diuen per activa i per passiva, això si finament.
Com discurs amb una certa base de sentit comú, pot defensar-se, i segur que fa un cert forat i fins i tot pot crear una corrent d’opinió favorable. La qüestió, és que aquest discurs, amb països, on tenen resolt les qüestions identitaries, té tot el sentit del mon. En aquests països, la llengua, la historia no pressuposen cap confrontació, doncs tothom assumeix la procedència i la raó de ser. Fins i tot el repartiment del benestar, segur que és bastant equitatiu. En països com Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Suiza, Itàlia, tenen com prioritat millorar les condicions socials i econòmiques. Qualsevol altra qüestió és secundaria.
No és aquesta la situació a Catalunya. Espanya ens vol espanyols, amb la seva llengua i la seva historia i aquest objectiu dels espanyols xoca frontalment amb el que volem els catalans.
Certament, no volem la independència, perquè las similituds que ara tenim amb l’estat espanyol perdurin. Tampoc volem definir un nou marc de relacions i de drets al marge de la ciutadania catalana. Hem de voler i tenir l’objectiu de construir un país nou de trinca.
La reflexió però, l’hem de fer pensant com fem el traspàs, de Comunitat Autònoma a la República catalana. Si pensem que fins que no tinguem resolt el tema de l’atur, l’ajut per la dependència, estar al dia dels pagaments i continuar amb una sanitat i escola de primer nivell, no podrem plantejar, proposar i treballar per aconseguir la nostra independència, no ho farem mai, estar subjectes a un estat que ens exprimeix en tots els sentits ho fa impossible.
Tot i que la crisis econòmica quedes resolta, l’estat espanyol, acostumat a viure del subsidi, no consentirà mai la emancipació o secessió de Catalunya, l’aportació a les arques de l’estat són tant sucoses que no les voldran perdre mai.
És obvi, que parlar ara de com serà el futur estat català, és de “pajillero mental”, i només serveix per amagar la inconfessable posició identitaria. És possible que algú pugui determinar ara de quin color ideològic són la majoria dels països que conformen la CE? Són els ciutadans, els que democràticament trien i voten i conformen voluntats, però a priori mai cap d’aquets països és de dretes o d’esquerres. El primer que han hagut de fer és lluitar per ser lliures i desprès democràticament han decidit com construir el país.
Serem els catalans quan les condicions ens ho permetin, els que decidirem quin país volem i qui ens ha de governar. Ara qui ens governa és un estat (la Generalitat és un ens administratiu amb una capacitat política molt limitada), que no només no ens ajuda sinó que ens va a la contra i aquesta és la primera cosa ha resoldre.
Escanyats amb una legalitat espanyola, amb una justícia espanyola, amb una economia espanyola, és impossible treballar per fer una societat més homologable en termes europeus. Espanya és un cau de corrupció, on els subsidiats és permeten donar lliçons als productius. Pensar que podrem fer alguna política per millorar el que Espanya ens permet, és tant absurd com pensar que demà mateix el govern espanyol, reconeixerà que Catalunya ha de tenir rang d’estat, que el català és tant oficial com el castellà, que nosaltres hem de tenir hisenda pròpia al complert i sobre tot que les decisions estratègiques per millorar el país les prendrà Catalunya. Impossible no?, tant impossible com predir ara com serà Catalunya fins que no ho facin els catalans. Primer fem-la lliure per poder decidir, després construïm-la, i si s’assembla a Suiza, ens podem donar per satisfets.uí para modificar.
Pitjot que l'opressió és el renunciament. L'espectacle d'un poble ajupit és molt més trist que el d'un poble oprimit. Quan s'ha renunciat, l'opressió cessa, perquè ni hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir. A. Rovira i Virgili
Com discurs amb una certa base de sentit comú, pot defensar-se, i segur que fa un cert forat i fins i tot pot crear una corrent d’opinió favorable. La qüestió, és que aquest discurs, amb països, on tenen resolt les qüestions identitaries, té tot el sentit del mon. En aquests països, la llengua, la historia no pressuposen cap confrontació, doncs tothom assumeix la procedència i la raó de ser. Fins i tot el repartiment del benestar, segur que és bastant equitatiu. En països com Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Suiza, Itàlia, tenen com prioritat millorar les condicions socials i econòmiques. Qualsevol altra qüestió és secundaria.
No és aquesta la situació a Catalunya. Espanya ens vol espanyols, amb la seva llengua i la seva historia i aquest objectiu dels espanyols xoca frontalment amb el que volem els catalans.
Certament, no volem la independència, perquè las similituds que ara tenim amb l’estat espanyol perdurin. Tampoc volem definir un nou marc de relacions i de drets al marge de la ciutadania catalana. Hem de voler i tenir l’objectiu de construir un país nou de trinca.
La reflexió però, l’hem de fer pensant com fem el traspàs, de Comunitat Autònoma a la República catalana. Si pensem que fins que no tinguem resolt el tema de l’atur, l’ajut per la dependència, estar al dia dels pagaments i continuar amb una sanitat i escola de primer nivell, no podrem plantejar, proposar i treballar per aconseguir la nostra independència, no ho farem mai, estar subjectes a un estat que ens exprimeix en tots els sentits ho fa impossible.
Tot i que la crisis econòmica quedes resolta, l’estat espanyol, acostumat a viure del subsidi, no consentirà mai la emancipació o secessió de Catalunya, l’aportació a les arques de l’estat són tant sucoses que no les voldran perdre mai.
És obvi, que parlar ara de com serà el futur estat català, és de “pajillero mental”, i només serveix per amagar la inconfessable posició identitaria. És possible que algú pugui determinar ara de quin color ideològic són la majoria dels països que conformen la CE? Són els ciutadans, els que democràticament trien i voten i conformen voluntats, però a priori mai cap d’aquets països és de dretes o d’esquerres. El primer que han hagut de fer és lluitar per ser lliures i desprès democràticament han decidit com construir el país.
Serem els catalans quan les condicions ens ho permetin, els que decidirem quin país volem i qui ens ha de governar. Ara qui ens governa és un estat (la Generalitat és un ens administratiu amb una capacitat política molt limitada), que no només no ens ajuda sinó que ens va a la contra i aquesta és la primera cosa ha resoldre.
Escanyats amb una legalitat espanyola, amb una justícia espanyola, amb una economia espanyola, és impossible treballar per fer una societat més homologable en termes europeus. Espanya és un cau de corrupció, on els subsidiats és permeten donar lliçons als productius. Pensar que podrem fer alguna política per millorar el que Espanya ens permet, és tant absurd com pensar que demà mateix el govern espanyol, reconeixerà que Catalunya ha de tenir rang d’estat, que el català és tant oficial com el castellà, que nosaltres hem de tenir hisenda pròpia al complert i sobre tot que les decisions estratègiques per millorar el país les prendrà Catalunya. Impossible no?, tant impossible com predir ara com serà Catalunya fins que no ho facin els catalans. Primer fem-la lliure per poder decidir, després construïm-la, i si s’assembla a Suiza, ens podem donar per satisfets.uí para modificar.
Pitjot que l'opressió és el renunciament. L'espectacle d'un poble ajupit és molt més trist que el d'un poble oprimit. Quan s'ha renunciat, l'opressió cessa, perquè ni hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir. A. Rovira i Virgili
RSS Feed
