ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LA UNIÓ EUROPEA DELS ESTATS NO POT SER EL NOSTRE PROJECTE

12/3/2018

0 Comments

 
Picture

Franco, el seu cop d’estat, més l’ajut del feixisme i nazisme va fer possible la victòria del horror. La constitució europeu del “comitè de no intervenció”, que ofegava la República i permetia l’avituallament als colpistes, va clavar l’estocada definitiva contra la República.

“Comitè de no intervenció”, anomenat “Comitè de Londres”, creat el 25 de Juliol del 36, no va impedir en cap cas l’ajut i intervenció de Alemanya i Itàlia a favor de Franco. Els moviments socialistes i comunistes dins del territori peninsular més un paupèrrim ajut de Rússia, van justificar el silenci i un control universal a favor de Franco.

Al 1939 Franco no només guanya la guerra civil, sinó que té l’habilitat, amb l’ajut de l’Església, en transformar la guerra en un clam contra el comunisme i tot el que faci ferum a revolucionari, i s’alinea amb els valors reaccionaris del capitalisme que desprès esdevindria en salvatge.

Al Maig del 1945 acaba la segona guerra mundial i desprès del tractat de Ialta, on Rússia, EEUU i Anglaterra és reparteixen el planeta, comença la “Guerra freda”. Comunisme contra capitalisme. Franco pels EEUU, esdevé amb molt el seu aliat major a Europa. EEUU és el primer país en reconèixer la dictadura franquista. La situació estratègica de la Peninsula  i control de la de la Mediterrània s’ho val. Els EEUU situen les bases pel seu exercit de mar i aire, a més de construir la major xarxa de radio a Pals, “radio Liberty”, contra Rússia i els països del Est.

De res serviria que republicans, milicians, socialistes, comunistes, sindicalistes, demòcrates, treballessin i és juguessin la vida per acabar amb el feixisme i nazisme, lluitant com partisans durant tota la segona guerra mundial.  Els EEUU i Anglaterra van decidir que Franco no només era un aliat estratègic, sinó que la seva pròpia debilitat internacional aplanava els seus plans de domini mundial.

Els EEUU i els seus aliats, mai encetarien cap operació per acabar amb la dictadura franquista d’arrel nazi i feixista. El Franco anticomunista i el control de les classes subalternes pel regim, és convertien en l’escenari d’estudi per esclafar futures revolucions no controlades i deixar clar que el capitalisme no només havia guanyat la guerra, sinó que era el sistema, l’únic.

La Unió Europea, conclau d’Estats, on el que prima són els interessos econòmics, té poques possibilitats per acabar sent la nova pàtria dels seus clients. Anglaterra s’han va. Turquia fa cua per entrar-hi. EEUU treballa per minoritzar el mercat europeu. Tot plegat ens indica que construir la Europa dels pobles, inclusiva i amb el respecta i defensa dels valors democràtics, és preveu una quimera.

Ara anem al moll del os. Europa és un clan d’Estats on el nivell democràtic de cada un d’ells no és per llençar coets. Això si, tots comparteixen una por antagònica als canvis socials. De fet els canvis s’accepten per interessos econòmics i comercials. Obrir més espais de llibertat gairebé mai. Kosovo n’és un bon exemple.

Espanya i el seu Estat saben, ho tenen clar que la Unió Europea que no va fer res per descavalcar a un dictador, Franco, menys farà ara que forma part del clan dels Estats que decidien fins i tot al marge del Parlament europeu qui governa el Banc Central Europeu.

Catalunya ha d’obrir el debat. Si hem arribat a la conclusió de que Espanya és irreformable, acceptarem que la Unió Europea si.

Ens estem manifestant des de el 2012. Sempre pacíficament i democràticament. Guanyem eleccions, legals i amb participacions històriques. Guanyem el Referèndum malgrat la repressió i decisions judicials que diuen que votar és delicte. I que fa Europa. En el millor dels casos silenci. En el pitjor situar-se al costat d’Espanya.

Justícia europea el darrer espai per trobar suports a la nostra causa. Il·lusos, insensats. Processos judicials que primer legitima la justícia espanyola. Si no acabes el recorregut espanyol no hi pots anar, millor dit no s’acceptarà a tràmit cap denuncia. Finalment si s’accepten les demandes, mínim 10 anys per resoldre. El més greu però, és constatar que desprès de la sentencia de la justícia europea condemnant Espanya, Espanya s’ho passa per l’engonal.

La Unió Europea sembla i pinta que en cap cas serà un aliat de la causa catalana. Europa veu be o calla quan Espanya condecora als torturadors franquistes. Europa veu be quan paga el rescat dels bancs a canvi d’agafar pels collons amb més deute l’Estat espanyol. Europa veu be quan anys rere any Espanya incompleix el nivell de deute, la disminució de l’atur, l’acolliment dels refugiats, directives com la del corredor del Mediterrani. Qui pensi que no tenim corredor per que Espanya no vol, s’equivoca no el tenim perquè Europa o una part, potser no el vol.

Adéu Europa. Benvinguts Commonwealth, Rússia, Xina. Adéu Europa en termes politics. Hola Europa en termes comercials.


0 Comments

PAL DE PALLER PER FER QUE?

11/3/2018

0 Comments

 
Picture

Tot plegat de vegades és, i forma part de relats que alguns voldrien i desitgen, el que d’altres saben que mai és produirà. Teoria i praxis confrontades.

Uns viuen i moren sense pena ni gloria i d’altres malden perquè tothom visqui perseguint quimeres. S’autoanomenen revolucionaris. Revolucions que no hi són i quan hi són las gaudeixen d’altres.

Els de les CUP, crida al procés constituent, són el prototip irreverent i de futur que ens endinsa a moments inexplicables. Fins i tot el seu eslògan més triomfador, el de “autogovernem-nos”, va esdevenir una quimera. Com pots fer govern si és renuncia a ser-hi. Ser-hi vol dir estar disposat a renunciar, a transaccionar, a negociar, a pactar. No ser-hi vol dir que pots manllevar-ho i criticar-ho tot. O el que convingui.

És evident, donat la gran varietat ideològica de la nostra societat, que els de les CUP, ho tenen difícil per construir Govern o cap alternativa previsible. Sembla que no han entès que les derivades del capitalisme, fa impossible el seu objectiu polític i social. Avui a Europa l’estàndard de vida fa complicat qualsevol procés revolucionari. Tots i cada un dels moviments socials avui, a Europa, en cap cas són revolucionaris. Volen adequacions socials i un repartiment més just del capitalisme. Ningú vol renunciar a l’estat del benestar que gaudim a la UE. I d’axó els Estats n’han pres bona nota.

ERC pot reclamar i voler ser el pal de paller social i republicà de Catalunya quan vulgui. De fet ja fa estona que ho demanda. El problema és que la gent no fa ni puto cas a la demanda. És més desprès del 21D, creiem estar en disposició en dir que ERC no ho serà mai.

El procés ha tingut virtuts i misèries, però a la romana les virtuts pesen més. Hem clarificat l’oferta partidista i política. Avui tothom sap qui és unionista espanyol, qui és espanyol franquista, qui és de dretes i esquerres espanyol i qui és sobiranista independentista a Catalunya. Hem liquidat partits. Hem liquidat lideratges que potser no ho eren tant. Virtuts acompanyades d’aspectes secundaris però alhora rellevants. Transparència, guerra a la corrupció, administració més propera, conjuminen i marquen el camí. L’únic que no hem fet és possibilitar que la gent renunciï al consumisme desaforat per millorar al que ara té.

Ser i convertir un partit en pal de paller, és inviable. Fer d’una proposta i un objectiu pal de paller on tothom, o la majoria, hi siguin si que és viable.

República, implementació, desobediència al Estat espanyol quan convingui, eines d’Estat, denunciar sense contemplacions les misèries espanyoles, internacionalitzar un procés democràtic i pacífic, posar en dubta la UE, insistir amb una Catalunya Estat per millorar socialment i econòmicament. Aquest és el veritable pal de paller i avui desgraciadament ni ERC, ni el PDeCAT, ni les CUP poden ser-ho.
​
El pal de paller ha de sortir d’una Conferencia on les bases de ERC, PDeCAT, CUP, ANC, Òmnium, AMI assumeixin que fins la independència real, la trasnsversalitat organitzativa és el pal de paller. La resta, divisió i decepcions desmoralitzadores. Que tothom ho tingui clar. El pal de paller ho el construeix el poble o no hi serà.


0 Comments

SI CONTINUEM AIXÍ HO PAGAREM CAR

7/3/2018

0 Comments

 
Picture

El discurs del Joan Torrent, com nou President del Parlament de Catalunya,  ja va posar la mosca l’orella a molts. El post del Joan Tarda ja no és una mosca és un “moscardó”. Filtracions dient que Junqueras ha de ser President. Renuncies del Gabriel Rufian escandaloses defensant primer la legitimitat del Puigdemont i practicant el silenci després. Rufian, flagel·lador dels socialistes, ara un dels suports vitals dels Tardà, segur que no ho tindrà senzill per explicar-ho.

Joan Torrent va ser escollit pel acord entre Junts per Catalunya, ERC i CUP. Torrent ho sabia i també sabia que l’acord tenia un altra apartat per fer possible que Carles Puigdemont fos investit. Torrent i de forma unilateral va decidir que no.

Carles Puigdemont i Junts per Catalunya no volen eleccions. Normal des de la responsabilitat més estricta. Acceptar que Carles Puigdemont fa un pas al costat, demostra que Junts per Catalunya està disposada i preparada a posar el País per sobre del partit o candidatura. És ERC qui de moment guanya la partida negociadora i estratègica. Restitució i un Govern autonòmic per eixamplar la base social, és la màxima de ERC. Junts per Catalunya accepta una part del relat, el PDeCAT tot,  però les CUP no.

No només ho van dir la “Rotenmeller” (Marta Rovira) i l’Illa, ara la Ana Rosa Quintana també, Oriol Junqueras hauria de ser el President. Fins i tot tenim dades fefaents, que fins i tot el jutge Llarena, donaria permís perquè fos investit. Cosa que per cert no farà, sembla, amb el Jordi Sánchez.

Masses indicis per interpretar on va i que pretén la ERC d’Oriol Junqueras i Rovira. Vol obrir diàleg amb socialistes i comuns. Vol un President a la seva mida. No va voler llista de País. No va mostrar cap empatia desprès de guanyar el 21D les eleccions amb ningú. No va preparar cap estructura d’Estat durant dos anys de Govern. Vaja com el Santi Vila.

ERC, amb el PSOE i els de ICV ara podemites i comuns, no sumen, i si sumen és per fer més autonomisme i servilisme. Per l’únic que sumaran és per més centralitat espanyola, més repressió, menys separació dels poders, i sobre tot per cronificar tots els motius del perquè volem ser independents.
​
Esperem que Junts per Catalunya i les CUP no l’errin. Generositat i intel·ligència per avançar, però com va dir aquell, que la prudència no ens faci traïdors.


0 Comments

LA PEDRA PER ALGUNS JA NO ÉS LA MATEIXA

5/3/2018

0 Comments

 
Picture

Josep M. Poblet va escriure “Vida i mort de Lluis Companys” (Editorial Pòrtic 1976). La va poder escriure perquè ell hi era. Companys tenia el seu cau polític al Partit Republicà Català. També hi eren Layret, Pinilla, Ventós i Noguer i Comet. Va ser Francesc Layret, advocat laboralista, qui va situar el discurs en termes autonomistes de forma clara i determinant la posició ideològica i política del grup:

“Cal dir el que es pensa i tot el que es pensa, agradi o no agradi a la gent, i és per aquest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola”.

Francesc Layret va morir assassinat per un tal Fulgencio Ver alies el Mirete el 30 de Novembre del 1920.

Una Conferencia d’esquerres promoguda per Lluis Companys i amb una gran visió de País va permetre que el seu partit, Estat Català, federalistes catalans i un bon grapat de centres republicans, adonguessin llum al nou partit; Esquerra Republicana de Catalunya. Amb primera instancia, Macià com President i Companys, Marcel·lí Domingo i Jaume Aiguader com dirigents del partit. ERC esdevindria la candidatura de País guanyadora el 14 d’Abril del 1931.
Lluis Companys és va fer amb l’Ajuntament de Barcelona desprès del 14 d’Abril. Des de el balcó va proclamar la República espanyola. Aquí les seves paraules textuals:

“Poble de Barcelona! Els homes triomfants a les eleccions acabem de prendre possessió de l’Ajuntament i proclamem la República, que és el regim que havíem promès al poble”.

Companys va ser el primer en proclamar la República espanyola. Més tard a Saragossa i finalment a Madrid.

Francesc Macià s’adreça al Palau,  ahir la Diputació, comminant al President de la Diputació, Maluquer i Viladot que abandoni la seva representació monàrquica donat que la voluntat popular que representa ha guanyat les eleccions.

Macià faria el gest patriòtic més extraordinari des de el 1714, proclamar la República Catalana, l’Estat Català dins de la Confederació de Repúbliques ibèriques i apresa al Capità General Eduardo Lopez Ochoa perquè lliuri el Govern Civil a Lluis Companys.

Francesc Macià situa el repte polític al límit. Revolució d’esquerres sense trencar els vells prototips nacionals espanyols és impossible. Vol trencament amb la monarquia i el que representa i al mateix temps fraternitat i solidaritat amb els pobles de la Península. Això si defensat que Catalunya te tot el dret a ser un Estat.

Dos dies duraria la República catalana. El govern de la República espanyola comprovant que a Catalunya el que s’instaurava era altra República, envia tres ministres a desllorigar el que pensaven que havia fet Macià. Un socialista Fernando de los Rios i Marcel-li Domingo, fill d’un guàrdia civil amic d’en Layret i Companys i Nicolau d’Olwer, regidor de Barcelona per la Lliga regionalista i diputat desprès per Acció republicana. Serien els encarregats de modificar i liquidar la República catalana.

La renuncia de Francesc Macià va ser possible perquè al si del ERC les posicions autonomistes i federalistes havien guanyat. Macià trobant-se en minoria només podia acceptar i com a mal menor una Generalitat amb un Estatut a negociar, el de Nuria i acceptar la legalitat republicana espanyola. Després Catalunya ha tingut el que ha tingut. Un Estatut de Nuria retallat, una guerra civil, quaranta anys de dictadura i ara una “Comunidad Autónoma de graciosa concesión borbónica”.

Això és historia i talment sembla que Joan Tarda no la conegui. Alguns hem tingut la gran sort de gaudir i escoltar relats meravellosos i tristos. Joan Casanovas, Joan Cassanelles, Victor Torres, Viadiu, J.M. Poblet, n’eren alguns dels que vaig conèixer, actors principals de l’època, i sempre arribaven a la mateixa conclusió: "Si Francesc Macià hagués pogut mantenir la República catalana, dues coses haguessin estat possibles, evitar la guerra civil i avui portar uns quants anys construint futur sense traves". Fins i tot Heribert Barrera, convençut federalista, va acabar admeten que l'única via és la independència.

Qui digui que els catalans no hem col·laborat, intentat i donant-ho tot per reformar i construir un Estat on tothom si sentis còmode, directament menteix.

Espanya no és reformable i la transició i el regim del 78 n’és la mostra. Si, potser fan veure que s’han adaptat als nou temps, però la corrupció dinàstica i política, l’eterna  construcció d’un Estat radial, la consolidació d’un Estat monolític adobat amb una Constitució que ho lliga tot, i des de ara quan votem i qui pot ser i qui no el nostre President, són la prova del 9.
​
Clar que necessitem eixamplar-nos, però per ser més demòcrates, més solidaris, més lliures. Clar que a Catalunya tenim socialistes demòcrates i àcrates i també els que no tenen ideologia i com no comunistes que segur s’oposen al que ens ofereix Espanya i busquen com canviar les coses. De debò pots creure que l’Iceta o l’Illa, o la Granados, o el Domènech o la Colau, que si que són capaços de deixar governar al Rajoy però és conjuren per evitar que ho faci Carles Puigdemont ens hem d’eixamplar. És amb aquesta gent que diu que aquí només hi ha sobirania espanyola. És amb aquesta gent que calla quan Madrid ens insulta, retalla i incompleix. És amb aquesta gent que vols fer via. Tu podràs fer via amb ells i “buenu pos adios”, però no ens vulguis vendre la píndola esquerranosa que ja varem tastar amb els vostres dos tripartits amb “Dragon Kan” inclos.


0 Comments

PRAGMATISME? ERC. AUTONOMISME? CUP, IGUAL HEU D'ANAR A PASTAR FANG

4/3/2018

0 Comments

 
Picture

L’1 d’Octubre varem defensar la democràcia i Espanya va tornar a reprimir-nos com sempre. Resultat, quatre presos politics, cinc politics exiliats, centenars d’imputats amb multes desorbitades i judicis pendents que ja tenen sentencia.

Les eleccions del 21D provocades des de Madrid, amb l’objectiu d’acabar amb el procés, ara la República, a desbaratat tots els seus plans. L’independentisme ha tornat a guanyar. Ara la via judicial serà utilitzada preeminentment per escapçar i per trencar-nos. Hi ho faran saben i pensant que ningú qüestionarà els seus mètodes i el que representen.

Si acceptem una Generalitat autonòmica, voldrà dir que acceptem que Carles Puigdemont ni cap altre que ells no vulguin serà investit i que els presos polítics romandran a la presó fins que Espanya decideixi el contrari.

Hem de constituir un Govern autonòmic amb presos i exiliats? Acceptar-ho seria normalitzar el relat unionista i trair la voluntat majoritària els catalans.

Fer govern amb presos, exiliats i perseguits jurídica i policialment, no determina ni garanteix cap eixamplament, ans el contrari, el relat unionista seria presentar als sobiranistes com covards, porucs i vençuts. A banda de que el 155, la intervenció, la re centralització i l’anorreament de tot el que faci ferum de català ja fa temps que ho tenim implantat a casa nostra.

Durant la dictadura franquista, alguns personatges van col·laborar amb el regim pensant que podrien minorar la dictadura. La dictadura ho va continuar sent fins la mort de Franco i va morir matant i sense que la ciutadania tingues cap altre dret que no vulgues el franquisme. Cap. Els seus col·laboradors l’únic que van aconseguir va ser legitimar l’horror de la dictadura.

La via pragmàtica, és la tercera via que els unionistes moderats volien. Abans en deien peix al cove. Sempre amb Espanya i pendents que el context ens pugui donar un seitó. Un Govern efectiu per fer que?, si estem intervinguts fins les celles.

El President Puigdemont ho acaba de reconèixer, el seu error va ser no implementar la República. Segur que té raó però el que està fet ja no te reversió.

Analitzar i reconèixer els errors per evitar-los sempre serà el més adequat i profitós. Ara ja tothom té clar, i no caben excuses, a qui tenim al davant, un Estat i suportes a qui no tremolaran les mans ni les porres per avortar les ànsies democràtiques dels catalans.

La posició de ERC, poc intel·ligent, venint don venim, amb gent a la presó i exili, va ser renunciar a la llista de País, a defensar obertament la legitimitat del Govern i càrrecs destituïts pel 155 i el que potser és més greu, a qui si tornàvem a guanyar a fer l’únic que podíem fer: Implementar la República catalana proclamada el 27 d’Octubre. La via pragmàtica dins de ERC començava. Fer Govern, eixamplar, tenir les institucions, tenir una bona part del poder. Autonomisme en estat pur. Alguns li diuen realisme. Per plorar, sembla que han oblidat el perquè volem ser lliures.

Acceptar que Carles Puigdemont no pot ser President, ni Jordi Sánchez, entenem que tampoc l’Oriol, senzillament i no ens enganyem més sisplau, és acceptar el 155, que som una “región española”, una “comunidad autonoma”, subjecte als designis infinits de Madrid i les seves castes dominants.

Com podem guanyar unes eleccions i desprès renunciar al candidat. Com podem dir-los als votants que el que han votat no serveix. Com podem explicar que volem la independència i al mateix temps acceptar que ens diguin qui ha de ser el President de Catalunya.

ERC ho pagarà i molt car, creiem. Avortar la investidura del President Puigdemont senzillament és una rendició en tota regla. Si tenim majoria absoluta al Parlament. Si tenim la proclamació efectiva que no implementada de la República. Si tenim la llei de transició jurídica aprovada legítimament, l’únic full de ruta possible és legitimar amb l’acció directe i política que a Catalunya el que farem des de el Parlament, l’exili i qualsevol Govern, és implementar la República catalana ja proclamada. Per això varem guanyar el Referèndum de l’1O i les eleccions del 21D.

Si Junts per Catalunya, ERC i les CUP, han fet de la restitució de les nostres institucions, i de la legitimitat dels nostres càrrecs electes un fet irrenunciable, perquè no han visualitzat que el President Carles Puigdemont continuava governant i marcava les línies mestres estratègiques i s’acceptava amb normalitat? La resposta dura i trista, és el compendi de les misèries humanes.
Tenim uns dirigents que volen el millor pel poble, però al mateix temps no escolten el que demanen. Són rucs de mena pensant que ells l’encerten millor que el poble.

Tenien un pacte, passes el que passes. Junts per Catalunya tenia la Presidència. ERC la presidència del Parlament. Les CUP res perquè sembla que això de mullar-se no va amb ells. Ara ERC discrepa, torpedina i vol re negociar. Els de les CUP es una altra historia que hores d’ara és inexplicable i tot i que són la minoria de la minoria, tornen ha voler tenir la clau i passar-se per l’engonal totes les aspiracions transversals dels catalans. Pitjor, diuen que el que fan ho fan pel poble i pels treballadors. Igual tenen raó i anar per la vida donant-nos cops de coça als collons entre els independentistes deu ser la millor opció per avançar.

Aquest post és un post ple de tristesa. Mai havíem arribat tant lluny i mai uns polítics tant maldestres poden fer que ens aturem al 1914. Arreglem-ho, encara i som a temps.

Tenim gent disposada. Tenim la determinació adequada. Tenim la raó i ens empara el dret internacional i universal. Tenim la necessitat de completar el que els nostres avantpassats no van poder fer. Diputats, partits, els catalans varem votar i os hem donat un missatge clar, lidereu el camí per implementar la República catalana, ho plegueu si penseu que no hi esteu disposats ni preparats. El relleu està garantit.


0 Comments
Forward>>
    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    November 2023
    October 2023
    September 2023
    August 2023
    July 2023
    June 2023
    May 2023
    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.